Qui sóc...

Hi ha una llegenda amb la que m'identifico prou, us en deixo un retall

Hi ha dones a Menorca que es converteixen en sargantanes.
N'hi ha d'altres que ho són des de sempre. Que beuen sota els salzes i els ullastres des de sempre i que entenen el què diuen els arbres, també des de sempre. Si per algun motiu algun dia se'n troba alguna, cal tenir en compte que les sargantanes són dones que conserven en la part més profunda de l'inconscient la remor del vent quan les descabella.


Conserva la remor del vent però enyora els cabells desfets damunt la cara. Guarda el record de l'home esperat a la memòria però enyora quan qui passava pel bosc era ell i no pas el desig que ella en tenia. Quan el foc podia cremar-li la pell, igual que la cremaven els dits, els ulls, les mans i els llavis.
Quan donava voltes amb les faldilles vermelles sense que importés la direcció ni el moment, sense que importés res.

Enyora les faldilles vermelles quan s'adona que la nuesa ja no la fa lliure sinó vulnerable. Quan camina en direcció contrària i s'adona que ja no és la bellesa la que l'empeny sinó el desfici. I ja no es pot fondre en la bellesa de cap paraula dita o callada o intuïda en el moment just, perquè d'aquestes paraules només en queda el record. I dels moments justos, ja no en queda res.
Enyora el passat però també enyora el moment que encara no ha arribat.

Enyora el temps que el número tres no existia, com tampoc existien les trenes rosses, ni el foc de les fogueres ni les cançons absurdes de bruixes dolentes. El temps que només hi havia dits i ulls i mans i llavis. I la felicitat secreta de les cremades al ventre i els "només tu" encara que fossin mentida creguda.
Resisteix les fogueres i pot respirar sota l'aigua, però es fon cada cop que imagina el foc d'ell cremant-li al coll i s'ofega en el sol record de la seva mirada.

Tremola cada cop que sent l'olor a herba ferida que queda després de sentir passes abruptes travessant el bosc de les arrels, però no pot recordar d'on li ve aquesta tremolor. Només tremola. Com la resta de fulles. Sense saber per què...

Crec que en algun moment del procés de transformació de dona a sargantana alguna cosa va fallar i vaig aconseguir mantenir tots els atributs de dona i afegir-ne alguns de les sargantanes
Per això és tant difícil saber on acaba l'Àngels i on comença la sargantana... Però a la fi... que més dóna, si fem un binomi genial ?

La vida ens posa en situacions que podem afrontar i superar de moltes maneres, a raó d'un d'aquests sotracs, la meva creativitat es va manifestar com mai abans ho havia fet. Resultat d'aquesta evolució són les meves creacions en pedres. No he descobert pas res de nou, però m'agrada personalitzar-les, mostra l'ànima que tenen dins
Les recullo sovint aprop de mar, però també en les lleres dels rius, a les vinyes i olivars, en cases enderrocades.... Només em cal que em diguin alguna cosa
Un cop establert el diàleg, escolto el que cada una m'explica i em poso a treballar,
Esteu convidats a compartir el procés i els seus resultats al llarg d'aquest blog, preneu lloc !!




     Benvinguts i gràcies per esser-hi !


4 comentaris:

  1. Ja hi sóc i sóc feliç de retrobar-te per aquí.
    Aferradetes, ninona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que a l'esguard de la lluna tot serà mes bonic encara..

      Petons estimada

      Elimina
  2. es una llegenda meravellosa oi?
    jo només me'n fet ressó.

    Benvingut Alfons !

    ResponElimina